Grup d'Investigació DESiRES. Desigualtats i Resistències · IVAJ

Participació juvenil en la ruralitat valenciana

La joventut rural requereix mecanismes i instruments diferenciats per a participar

Un estudi realitzat a principis dels 2001, però incorporat com a informe en 2010 al Comité Europeu d’Agricultura i Desenvolupament Rural del Parlament Europeu, evidència que la joventut rural és molt crítica amb les possibilitats que l’entorn polític del medi rural li brinda per a expressar les seues necessitats i demandes.
És popular l'afirmació que la joventut que és capritxosa i passiva enfront dels problemes que acuiten a la societat actual.

En aquest sentit, l’informe alerta de la necessitat extra que tenen la joventut rural de ser atesa en la seua necessitat d’acte realització, com a vector de permanència en el territori. Les característiques del medi rural -baixa densitat, distància respecte centres d’oci o educació…- fan que l’acte realització personal de la joventut siga un problema especialment apressant i que tinga una importància rellevant a l’hora de decidir la marxa o permanència al poble.

Les transicions juvenils

Les transicions juvenils es configuren no sols per les oportunitats d'ocupació, sinó també per les seues característiques; el capital cultural disponible; les expectatives d'autorealització i les possibilitats de desenvolupament d'identitats individuals diverses. En el medi rural la joventut se sent especialment limitada en la seua capacitat d'expressió i autorealització.

Mecanismes específics

En el medi rural han d'implementar-se mecanismes que permeten a la joventut emmotlar les polítiques a les seues necessitats de manera activa i sense cotilles instrumentals provinents de models urbanocèntrics. S'ha d'entendre què vol la joventut rural, però, sobretot, mitjançant quins mecanismes específics pot aconseguir que la seua tirada es faça realitat.

El biaix de la "urbanormativitat"

L'estudi de la relació entre la joventut i la política local presenta biaixos que poden emmarcar-se en un biaix conegut com "d'urbanormativitat": la joventut rural requereix uns mecanismes de participació diferents i amb altres instruments, però aquests no sempre es reconeixen com a processos participatius. Amb això no sols es menysvalora la implicació de la ciutadania rural des de l'exterior, sinó que es fomenta una sort de visió contrària a la realitat entre la mateixa població rural.

Són diversos els estudis que evidencien com la joventut rural reclama ser tinguda en compte en les decisions dels governs locals.

Objectius generals

LÍNIA DE TREBALL 1. ESTUDI SOBRE LA PARTICIPACIÓ DE LA JOVENTUT RURAL

COM PARTICIPA?

Identificació i anàlisi de formes de participació efectiva de la joventut rural​.

COM DESTIJA PARTICIPAR?

Producció i anàlisi de discursos al voltant dels desitjos d'expressió i participació de la joventut rural.

COM ACTUA LA PARTICIPACIÓ?

Estudi de la seua relació amb el plantejament de projectes vitals en el moment de la transició.

LÍNIA DE TREBALL 2. DETECCIÓ DE BONES PRÀCTIQUES EN PARTICIPACIÓ JUVENIL EN EL MEDI RURAL

Identificació i descripció de projectes, iniciatives i pràctiques exemplars

LÍNIA DE TREBALL 3. DIFUSIÓ DE RESULTATS

Elaboració de material de caràcter científic amb els resultats del treball

Trobades a escala valenciana per a la coordinació i la difusió de resultats

Metodologia

LÍNIA DE TREBALL 1

Es planteja un estudi de caràcter qualitatiu amb un marc territorial fonamentat en els municipis de menys de 2.500 habitants de l'interior valencià. Per al seu desenvolupament es precisarà l'ús de dues tècniques fonamentals com són l'entrevista i els grups triangulars.

ACCIONS

01

Construcció de la mostra.

02

Grups triangulars o entrevistes.

03

Tractament i anàlisi de la informació.

 

LÍNIA DE TREBALL 2

Amb la informació obtinguda en la fase 1, i l'observació i estudi de la realitat mostral, s'identificaran i descriuran pràctiques exemplars.

LÍNIA DE TREBALL 3

ACCIONS

01

Realització d’accions formatives per a tècnics.

A fi de traslladar els resultats de l’estudi, sobretot, en el referit a les necessitats de la joventut rural en matèria de participació, mecanismes per a activar-la i bones pràctiques detectades.​

02

Generar materials científics.

Es realitzarà un informe de treball realitzat. A més, una vegada valorada la qualitat del material generat es proposarà la publicació en format de llibre el conjunt de bones pràctiques descrites.

BASES CONCEPTUALS

>> URBANORMATIVITAT

Aquest és el món de la ciutat perquè ella és “l’escenari per excel·lència de la modernitat, i la metròpolis la seua directa conseqüència en el desplegament de les seues forces” (Müller 1997:89).

El desenvolupament del capitalisme impulsa un canvi en la relació entre l’urbs i el seu entorn, el camp, amb el qual, fins llavors, havia mantingut una certa unitat sistèmica. La ciutat burgesa va diferenciar d’ella un espai social subjugat als interessos urbans, com l’exterior que el sistema necessita per a mantindre el seu equilibri interior. En paraules d’Ibáñez, “la ciutat és, en el sociològic, com el cos en el biològic, una fàbrica de merda” (2002:139). Amb aquest paral·lelisme s’entén bé el sentit sistèmic del “exterior” que necessita crear la nova ciutat capitalista que emergeix com a centre d’un sistema-món multiescalar, un centre envoltat d’un espai diferenciat del qual pren energia i cap al qual expulsa residus.

Segons Carolyn Steel (2014), aquesta separació es va aconseguir gràcies a la independència material que van poder guanyar les ciutats ben comunicades amb l’agro llunyà -Londres- o mitjançant el sotmetiment de l’entorn rural per part d’aquelles amb menys possibilitats de proveir-se de l’exterior a causa de la seua pitjor situació geogràfica -París-. A part dels mecanismes econòmics i jurídic-repressius, també es va anar generant un sistema simbòlic que diferenciava els espais fins a aconseguir, en tots dos models, que la ciutat obtinguera la singularitat distintiva respecte del camp. Entre altres instruments, eixa diferenciació s’ha pogut consumar construint una línia de separació entre dos mons (Ibáñez 1991) estructurats entorn d’una parella d’adjectius antagònics (rural-urbà) que ha anat configurant un esquema de percepció social del territori fonamental.

Aquesta separació és un lloc comú que associa a cada espai formes de pensar pròpies i estils de vida diferenciats als quals atribueix també diferents valors. Es tracta d’una operació que respOn a l’esquema de distinció que proposa Bourdieu (1979). Això permet a la ciutat identificar els interessos propis amb els de la comunitat en general, obtenint d’aquesta, també, reconeixement. A més, seguint amb Bourdieu, “Le propre du sens dones limites est d’impliquer l’oubli dones limites” (Bourdieu 1979:549) el que comporta que la diferència rural-urbana siga acceptada com a evident. És a dir, es produeix una naturalització de la diferència que porta implícita el reconeixement que el patró urbà és el correcte. Per a això s’ha construït un sistema ideològic, compost per elements culturals (Richardson 2000) i normatius que encaixen com un guant a la condició urbana.

Tot això es plasma en l’experiència de múltiples formes, començant per les diferents regulacions normatives de les quals depén la provisió de serveis públics, per posar un exemple. De fet, la qüestió s’agreuja, si cap, quan els estils de vida s’han uniformitzat i les necessitats de les persones no difereixen en funció de la residència urbana o rural perquè són les mateixes. A partir dels 70 del segle passat, el rural espanyol va començar a apaivagar el seu procés de despoblació i es va produir la seua industrialització productiva i la seua urbanització social, amb la penetració dels mitjans de comunicació de masses (Cambrer 1991, 2017). Noves necessitats generades, nous ritmes de vida, noves perspectives i la intensificació de la mobilitat de les persones, també entre entorns rurals i urbans (Cambrer 1996), van fer que es produïra una convergència entre els estils de vida de l’entorn rural i de l’espai urbà mentre la referencialidad urbana va acabar fent-se dominant.

No obstant això, la realitat física i social (climàtica, orogràfica, geogràfica, demogràfica, econòmica…) sobre la qual esdevé l’experiència rural és diferent d’aquella sobre la qual s’estructura el sistema ideològic i la racionalitat urbana. Els models referencials normatius, morals i fins i tot les lògiques discursives dominants, han resultat conforme als interessos dels residents en un segment molt específic del territori: la ciutat, i això repercuteix fent que l’experiència rural xoc amb exigències i criteris normatius de caràcter urbà, poc o gens ajustats a la realitat rural.

És al que Fulkenson i Thomas denominen “Urbanormatividad” (2019). Amb el terme es refereixen al fet que la ciutat ha aconseguit que el patró moral i normatiu siga l’urbà, la qual cosa implica que el rural resulte devaluat, no sols en el pla cultural sinó també en l’econòmic. Els citats autors ho plantegen a conseqüència de la dependència que té la ciutat respecte del medi rural i la seua necessitat de sotmetre’l, encara que el plantegen com un fenomen en l’esfera cultural. 

Davant de les dues línies predictives la ruralitat emergeix com a espai social de resiliència por dos motius: en primer és la major propensió a ser proveïdor directe d’aliments i el segon perquè està conformat socialment amb comunitats que es vinculen amb la natura i amb les pròpies persones que les conformen de forma directa, sense mediacions interessades (capitalistes).

>> PARTICIPACIÓ CIUTADANA

L’auge del concepte de democràcia participativa es va desenvolupar com a aposta per compensar les deficiències dels mecanismes i lògiques de la democràcia representativa (Parés Franzi, 2009; Pascual Esteve i Pascual Guiteras, 2011).

El seu estudi ha evolucionat de pivotar entorn del seu sentit com a contramesura a la tensió desdemocratizadora (Sousa Santos 2007) i a la desafecció política en societats de caràcter formalment democràtic, al de procurar instruments de mesura de la seua pròpia qualitat, mitjançant l’establiment de diversos indicadors i propostes de bones pràctiques. En el nostre entorn han
progressat treballs en aquest sentit (Anduiza i Maia, 2005; Brugué et al., 2013; Català Oltra et al., 2020, 2021; Galais et al., 2013; IGOP, 2005; Jorba et al., 2007; Quiñones i Macià i Tarragó i Sanfeliu, 2006) en els quals es parteix d’una idea normativa dels processos de participació, necessària per a poder establir mecanismes de mesura del compliment d’estàndards o fites diverses.

La participació en el medi rural o, més ben dit, en els municipis xicotets, és un camp que té poca rellevància en els estudis citats. En els pocs treballs en què es tracta (Brugué et al., 2013; IGOP, 2005; Quiñones i Macià i Tarragó i Sanfeliu, 2006; Serra, 2020) es parteix de la consideració de formats concrets, més que en pràctiques participatives no institucionals, excepte en alguns dels més recents (Gómez Nicolau et al. 2022; Serra 2020) en els quals
es comença a considerar la participació informal com a efectiva. En la resta, l’anàlisi se centra en les dificultats que els ajuntaments de xicotets municipis tenen per a desenvolupar instruments de participació ciutadana. Aquesta s’associa a un conjunt de processos formals d’una certa complexitat tècnica amb el que els ajuntaments xicotets, amb poc personal i recursos, no queden molt ben posicionats respecte als municipis de major grandària. En un d’aquests treballs s’arriba a caracteritzar l’experiència participativa dels xicotets municipis com de “baixa qualitat” (Brugué et al. 2013:378).

Part d’aquests treballs semblen contradir la idea que les comunitats
rurals presenten dinàmiques normalment més participatives que les que es donen en la col·lectivitat urbana, més individualista i anòmica. Pot ser que aquesta idea siga només un mite que forme part de la idealització del rural, com sembla confirmar algun estudi sobre aquest tema (Kleiner 2021). No obstant això, la literatura acadèmica dona compte des de fa temps de la relació inversa entre la grandària de la comunitat política i la participació activa de la ciutadania, directament o a través d’associacions (Dahl i Tufte, 1973; Navarro Yáñez, 2000; Røiseland i Vabo, 2019).

Això porta a sospitar que els sistemes de mesurament de la qualitat de la participació pateixen d’un cert biaix i que aquest pot tindre el seu origen en una concepció de la participació ciutadana excessivament centrada en els formats usats per a produir-la en comunitats polítiques de major grandària, com és el cas de la ciutat.

>> PARTICIPACIÓ CIUTADANA EN ELS XICOTETS MUNICIPIS

Per a començar a entendre el que passa amb la participació ciutadana en els xicotets municipis hem de detindre’ns en el seu significat teòric. De manera genèrica, es referiria a la participació en “activitats públiques” entenent que no sols es tracta de (1) una forma conscient d’involucrara en la presa de decisions sobre diferents aspectes, sinó també (i 2) una manera d’involucrar-se en l’administració del públic (Alberich Nistal i Espases Alcázar, 2011; Bany, 1998, pàg. 27-28)

Quant a la presa de decisions existeixen diverses maneres d’influir directament en les decisions polítiques de manera tant organitzada com individual, que no passen per canals formals. I no ho fan perquè aconsegueixen influir més o menys en
la política local gràcies al contacte directe, a vegades fins i tot diari, que tenen els responsables polítics amb els seus veïns i les seues veïnes.

De fet, l’estudi del CIS 3210 (2018), que és el més recent que presenta dades sobre participació no institucionalitzada segmentada per la grandària d’habitants dels municipis, avala aquesta idea. Els resultats d’aquest estudi mostren que, en el cas dels municipis menors o iguals a 2.000 habitants, el 17,4% de les persones adultes ha contactat o intentat contactar amb un polític per a expressar-li opinions. La mateixa dada, per als municipis de més de 2.000 habitants, descendeix fins al 12,0%2 . Un altre estudi anterior del CIS, número 2736, (2007) indicava que també la participació en activitats polítiques era diferent entre els municipis més xicotets. En aquests l’assistència a reunions o mítings polítics en l’últim any superava el 35%, respecte a la resta, que es quedava en poc més del 27%. La participació en actes polítics que no són de govern també pot considerar-se com a participació ciutadana. A més, en el mateix estudi es podia apreciar que el veïnat dels municipis de menys de 2.000 habitants confiava bastant més al seu ajuntament que la mitjana estatal: 6,15 sobre 10 respecte a un 4,74.

Més anterior encara és un estudi de Clemente Navarro (2008) realitzat sobre dades del CIS corresponents a l’any 2002 que incidia en una idea semblant. Aquest relacionava participació i territori i les seues conclusions apuntaven al fet que existeix una relació entre la grandària dels municipis i el tipus de participació: la modalitat participativa que suposa la implicació de la ciutadania en el públic augmentava a mesura que la població dels municipis descendia.

Aquesta realitat requereix que ens fixem en les modalitats informals d’influència en la presa de decisions polítiques en xicotets ajuntaments. No obstant això , igual atenció reclama l’altre aspecte al qual es refereix el concepte de participació ciutadana: la gestió del públic. Aquest aspecte té molta relació amb la limitadíssima capacitat que tenen els ajuntaments xicotets per a gestionar els seus equipaments (Almeida Cerreda 2023). Una senzilla observació a la forma com aquests gestionen els seus equipaments municipals basta per a comprovar com en molts casos són els veïns -tant de manera individual com organitzada a través de grups informals i també associacions culturals, esportives, etcètera- els que es fan càrrec de tal tasca.

Aquest aspecte, no obstant això, resulta amb freqüència oblidat en els estudis sobre participació, sobretot quan aquesta gestió es produeix de manera informal.

Mecanismes d’influència en el govern local

01

La mesura de la participació en les activitats que es realitzen en el medi rural, i especialment en els seus xicotets municipis, és un tema de debat que s’ha tractat des de la gestió cultural on es té la certesa que en el medi rural “els índexs de participació són comparativament més alts que a la ciutat” (Burgos 2020:32).

Participació en la gestió d’allò públic

02

Part dels sistemes de gestió locals es gestiona en col·laboració amb
entitats veïnals o fins i tot amb el veïnat sense tindre per què estar
organitzat. Noe referim a gestió d’instal·lacions i organització d’esdeveniments, en alguns casos existents també en algunes de les ciutats del nostre entorn, com per exemple les comissions festeres (Gisbert Gracia, Rius-Ulldemolins, i Hernàndez i Martí 2019). 

Problemes derivats de la informalitat.

03

El que s’ha esmentat fins al moment ve a indicar que, efectivament, la participació pot ser molt efectiva sense formalismes, però també pot passar que, davant l’absència de formalisme, caiga en mala praxi, tal com es reconeix en diversos estudis anteriorment referenciats.

 
Més informació:
Un projecte impulsat per:
Amb el suport de:
Desplaça cap amunt