El desenvolupament del capitalisme impulsa un canvi en la relació entre l’urbs i el seu entorn, el camp, amb el qual, fins llavors, havia mantingut una certa unitat sistèmica. La ciutat burgesa va diferenciar d’ella un espai social subjugat als interessos urbans, com l’exterior que el sistema necessita per a mantindre el seu equilibri interior. En paraules d’Ibáñez, “la ciutat és, en el sociològic, com el cos en el biològic, una fàbrica de merda” (2002:139). Amb aquest paral·lelisme s’entén bé el sentit sistèmic del “exterior” que necessita crear la nova ciutat capitalista que emergeix com a centre d’un sistema-món multiescalar, un centre envoltat d’un espai diferenciat del qual pren energia i cap al qual expulsa residus.

Segons Carolyn Steel (2014), aquesta separació es va aconseguir gràcies a la independència material que van poder guanyar les ciutats ben comunicades amb l’agro llunyà -Londres- o mitjançant el sotmetiment de l’entorn rural per part d’aquelles amb menys possibilitats de proveir-se de l’exterior a causa de la seua pitjor situació geogràfica -París-. A part dels mecanismes econòmics i jurídic-repressius, també es va anar generant un sistema simbòlic que diferenciava els espais fins a aconseguir, en tots dos models, que la ciutat obtinguera la singularitat distintiva respecte del camp. Entre altres instruments, eixa diferenciació s’ha pogut consumar construint una línia de separació entre dos mons (Ibáñez 1991) estructurats entorn d’una parella d’adjectius antagònics (rural-urbà) que ha anat configurant un esquema de percepció social del territori fonamental.

Aquesta separació és un lloc comú que associa a cada espai formes de pensar pròpies i estils de vida diferenciats als quals atribueix també diferents valors. Es tracta d’una operació que respOn a l’esquema de distinció que proposa Bourdieu (1979). Això permet a la ciutat identificar els interessos propis amb els de la comunitat en general, obtenint d’aquesta, també, reconeixement. A més, seguint amb Bourdieu, “Le propre du sens dones limites est d’impliquer l’oubli dones limites” (Bourdieu 1979:549) el que comporta que la diferència rural-urbana siga acceptada com a evident. És a dir, es produeix una naturalització de la diferència que porta implícita el reconeixement que el patró urbà és el correcte. Per a això s’ha construït un sistema ideològic, compost per elements culturals (Richardson 2000) i normatius que encaixen com un guant a la condició urbana.

Tot això es plasma en l’experiència de múltiples formes, començant per les diferents regulacions normatives de les quals depén la provisió de serveis públics, per posar un exemple. De fet, la qüestió s’agreuja, si cap, quan els estils de vida s’han uniformitzat i les necessitats de les persones no difereixen en funció de la residència urbana o rural perquè són les mateixes. A partir dels 70 del segle passat, el rural espanyol va començar a apaivagar el seu procés de despoblació i es va produir la seua industrialització productiva i la seua urbanització social, amb la penetració dels mitjans de comunicació de masses (Cambrer 1991, 2017). Noves necessitats generades, nous ritmes de vida, noves perspectives i la intensificació de la mobilitat de les persones, també entre entorns rurals i urbans (Cambrer 1996), van fer que es produïra una convergència entre els estils de vida de l’entorn rural i de l’espai urbà mentre la referencialidad urbana va acabar fent-se dominant.

No obstant això, la realitat física i social (climàtica, orogràfica, geogràfica, demogràfica, econòmica…) sobre la qual esdevé l’experiència rural és diferent d’aquella sobre la qual s’estructura el sistema ideològic i la racionalitat urbana. Els models referencials normatius, morals i fins i tot les lògiques discursives dominants, han resultat conforme als interessos dels residents en un segment molt específic del territori: la ciutat, i això repercuteix fent que l’experiència rural xoc amb exigències i criteris normatius de caràcter urbà, poc o gens ajustats a la realitat rural.

És al que Fulkenson i Thomas denominen “Urbanormatividad” (2019). Amb el terme es refereixen al fet que la ciutat ha aconseguit que el patró moral i normatiu siga l’urbà, la qual cosa implica que el rural resulte devaluat, no sols en el pla cultural sinó també en l’econòmic. Els citats autors ho plantegen a conseqüència de la dependència que té la ciutat respecte del medi rural i la seua necessitat de sotmetre’l, encara que el plantegen com un fenomen en l’esfera cultural. 

Davant de les dues línies predictives la ruralitat emergeix com a espai social de resiliència por dos motius: en primer és la major propensió a ser proveïdor directe d’aliments i el segon perquè està conformat socialment amb comunitats que es vinculen amb la natura i amb les pròpies persones que les conformen de forma directa, sense mediacions interessades (capitalistes).